Nous acords per a una convivència sana

Per Juan José Cuervo Rodríguez – Psicoterapeuta de Ventijol.

Aquest escrit parteix de l’interès per compartir experiències que puguin contribuir a la comprensió del treball que es realitza en els espais de psicoteràpia. No pretén, de cap manera, defensar una visió particular o una forma de pensar; només s’exposen idees que potser puguin contribuir a la reflexió entorn a la recerca de mecanismes per a la millora de la qualitat de vida de persones i famílies. Aquestes idees sorgeixen a partir de l’anàlisi d’intervencions psicoterapèutiques realitzades a l’Associació per a la salut familiar i comunitària Ventijol.

Contribuir a la millora de les condicions de vida de les persones i de les famílies comporta, entre altres coses, l’interès essencial per partir de la importància de reconèixer les capacitats personals, familiars i comunitàries (i el seu ús en la gestió de situacions vitals), i brindar eines psicològiques i relacionals que promoguin l’autonomia i la co-responsabilitat. Ajudar les famílies i acompanyar les persones es configura com el propòsit fonamental d’una intervenció especialitzada que es compromet en la tasca de facilitar la construcció d’un present esperançador, com avantsala a un futur optimista en què cada persona se senti bé amb si mateixa i amb les altres, aportant al benestar comú i assumint un paper actiu i participatiu en la construcció d’una societat justa i equitativa.

En aquesta línia, es concep el treball des de la teràpia familiar com un procés d’aprenentatge, transformació i canvi, en el qual cada persona és protagonista de la seva pròpia història, i que aquesta història es configura en l’esdevenir de les relacions interpersonals. Cada persona és el que és, gràcies, en gran part (o tot), a les seves relacions, a les seves interaccions. Sabem ja de sobres que quan un ésser humà neix, ho fa dotat d’unes disposicions bàsiques (biològiques, fisiològiques i psicològiques) que li garanteixen fins a cert punt la seva supervivència; això inclou la capacitat innata per a comunicar-se amb els seus congèneres: quan l’ésser humà “entra” en el món social, fins i tot poc abans del seu naixement, ho fa utilitzant aquestes disposicions bàsiques, creant experiències d’aprenentatge que esdevenen més complexes

Escenaris per a la complexització que estan demarcats per principis i ideals que la societat ha considerat important tenir en compte per garantir el benestar i, per tant, la continuïtat de l’espècie. Principis i ideals que han de respondre als canvis i que, a més, condicionen altres canvis, és a dir, una relació de mútua influència i de desenvolupament constant entre l’ideal i el real. Un exemple d’això és la Declaració Universal dels Drets de nens, nenes i adolescents que va sorgir com a resposta a la necessària protecció dels més petits a partir del seu reconeixement com a subjectes titulars de drets (UNICEF, 2014). Abans d’aquesta declaració, als nens i a les nenes se’ls concebia com a adults en petit i, per tant, se’ls exigia com a tals, deixant de banda les seves condicions reals i les seves necessitats particulars. En aquest context, els nens i les nenes eren adultitzats/es des de petits; es pensava, per exemple, que les seves respostes davant de certes situacions experimentals eren errades i que això, amb el pas del temps, es “superaria” en arribar a l’edat adulta. Ara sabem, i reconeixem, que les seves respostes no són un error o inadequades (ho serien des de la mirada del pensament adult), sinó que aquestes estan adequades al seu nivell de maduració biològica i psicològica i que, per tant, han de ser reconegudes com diferents, particulars i importants en el curs del desenvolupament de cada individu.

Aquesta relació entre l’ideal i el real pren especial rellevància en el període històric actual, on importants avenços científics, tecnològics i econòmics emergeixen en un context de greus retrocessos a nivell social. Un període històric marcat pel reconeixement de la diferència, de la diversitat, però també d’un aparent desconeixement de la igualtat pel que fa a drets i deures. Un context social, econòmic, polític, etc. que condiciona la manera com el mateix ésser humà es concep i la manera com es relaciona amb els altres. Un context en el qual les persones i les famílies es desenvolupen i participen en la construcció de la societat, i en el qual es fa cada vegada més necessari el plantejament de nous acords per a una convivència sana.

Ventijol té com a objectiu l’ajuda i l’acompanyament a les famílies i unitats de convivència en situació de crisi. Es treballa per contribuir a millorar les condicions de vida de les persones a partir de processos psicoterapèutics emmarcats en una perspectiva de psicologia i teràpia familiar sistèmiques. Es parteix del reconeixement de les particularitats i també de la importància de la co-responsabilitat en el benestar personal i social. A Ventijol, s’assumeix el pensament sistèmic com una manera de comprendre i abordar la família (i les persones); s’entenen els trastorns individuals com a símptomes d’un funcionament familiar inadequat, i també, els trastorns familiars com a símptomes d’un funcionament social inadequat.

La visió sistèmica es basa en la idea de que les parts estan relacionades entre si i que, en conjunt, sumen per a la permanència del sistema del qual formen part. Vinculació, autonomia i individuació es plantegen com a principis orientadors de les accions interventives en que es busca consolidar els vincles (els afectes), alhora que s’enforteix l’autonomia (confiança i diferenciació), i es promou la individuació (independència). En les intervencions psicoterapèutiques amb orientació sistèmica, es dona valor a la construcció que cada persona fa de la seva realitat a partir de la seva experiència amb els altres i amb si mateix, en diferents contextos (socials, culturals, polítics, econòmics, etc.). Tant el que la persona diu de si mateix com el que les altres persones diuen d’ella és important, perquè és el que constitueix la seva identitat, el qui és aquesta persona, el “qui sóc jo”.

Si bé, des de la perspectiva sistèmica en psicoteràpia, el treball se centra en les relacions properes, en les relacions de les persones amb els seus éssers estimats (o no volguts) o amb altres persones significatives, també es contemplen les xarxes i condicions socials com a components que poden ser garants de la millora de les condicions de vida de nens, nenes, adolescents i adults. En aquest sentit, la societat (i Ventijol com a part d’ella), té un paper essencial en la configuració i reconfiguració d’espais propicis per a un òptim desenvolupament i creixement humà.

A Ventijol, els espais de psicoteràpia i de teràpia familiar es constitueixen en accions socials que pretenen contribuir a incidir positivament a la vida de les persones que, per diferents situacions, busquen ajuda o són derivades per rebre-la. Són trobades entre persones expertes (uns en les seves vides i altres en les seves àrees disciplinàries) en les quals es conversa sobre formes de resoldre dilemes i problemes. Són trobades convocades des del propòsit fonamental d’afavorir la millora del benestar i disminuir el sofriment que es pot estar sentint. Són escenaris per al canvi, per a la transformació, per a l’increment de l’autoestima i de l’autonomia; escenaris en els quals s’instaura una sinergia que es reflecteix en el guany compartit d’unir esforços per a l’assoliment dels objectius. Són espais delimitats per un temps en què s’instauren dinàmiques on la idea de l’Amor Incondicional, com a base per a la constitució de relacions sanes, s’encarna en accions que denoten confiança, respecte, validació, interès pel benestar personal i pel de les altres persones.

Seguint amb el plantejat en el paràgraf anterior i per acabar, es reconeix que com accions socials, els espais de psicoteràpia i teràpia familiar han de consolidar models que des de l’Amor Incondicional promoguin la construcció, i millor encara, la co-construcció o construcció col·lectiva, de nous acords per a una convivència sana, que reconegui la diversitat, l’equitat i que promogui la importància de sempre tenir present que dia a dia s’ha d’aprendre a viure dignament, acceptant la diferència i aprenent a conviure amb aquesta diferència.